El joc de boles té els seus orígens en la nit dels temps

Els arqueòlegs han trobat boles de pedra de varis mil·lennis abans de Jesucrit, però no es té molt clar si es tiraven de forma pacifica als peus de l'adversari o de forma guerrera al cap dels enemics. Els historiadors xifren en 26 segles d'història a l'esport de les boles. Els Grecs en el segle VI abans de Crist jugaven amb pedres rodones, que més endavant canviaven per pedres de riu planes i no varen trigar a canviar-les per pedres més arrodonides, més adaptades al joc. Sembla ser que foren els primer que amb aquestes pedres rodones, anomenades "esfèriques", varen codificar l'esport de tirar les boles. Un gran metge de l’època, Geleno, també va indicar-ne mèrits per la salut.

M’entres que els grecs alabaven la força, amb boles de tomany diferent que s'enviaven el més lluny possible, els romans han tingut més en compte l'habilitat, amb la idea de l'objectiu d'apropar-se. Se'ls atribuïa l'invent  del bolitx. Els mariners ho varen explotar a la Galia i ho varen estendre per tota la vall del Ródano.

A l’època tenien per costum reproduir les escenes de la vida d'un difunt sobre la seva sepultura. Així, un sarcòfag de la col·lecció Campana, a Florència, en una de les seves cares, té esculpits adolescentes jugant a les boles. La formes semblants a l'actualitat són del tot sorprenents. fins i tot hi ha un jugador amb el genoll a terra que està mesurant una bola.

Les boles de pedra, mica a mica, s'han anat substituint per les de fusta, les quals els hi clavaven claus per fer-les més pesades, fins arribar a les boles actuals de bronze o d'acer.

En la penombra, durant les invasions bàrbares, les boles entren en el llenguatge corrent a l'Edat Mitjà. Erasmo anomenava 'globurum' la seva pràctica i 'monomàquia' l'enfrontament entre dos.

Un autor anglès, D. Bryant, assenyalava que la passió penetra a Alemanya, on durant un temps pren una significació religiosa, a Anglaterra, on Enric III prohibeix la pràctica la qual atreia moltíssim als seus arquers. en el segle XIV, els reis Carles IV i Carles V prohibeixen el joc per ordenances i decret, hem d'esperar fins al segle XVII i a l'Enric de Turenne perquè aquestes prohibicions s'aixequin definitivament.

Durant aquests anys, el joc de les boles es concreta. Es fa una gran diferenciació amb d'altres jocs semblants, que portaran a les botxes, al 'palet' bretó, la 'bowling' o a la petanca sobre gel: el 'curling'. Aquesta afició inspira a escriptors i artistes. Furetiére, de l'acadèmia francesa, escriu un poema amb el títol 'joc de boles de procuradors'. Meissonnier pinta dos quadres que representen a jugadors. Balzac descriu en la comèdia humana una partida de boles a París, on compara al 'bolitx' i a l'amidament d'una bola en un bastó d'un espectador.

A Madrid, un tapís del palau de El Escorial ens mostra a uns nobles de l’època del segle XVI, en una partida, amb les boles a les mans.

Durant el segle XVII, els anglesos practiquen els joc sobre gespes especials, anomenades 'bowling greens', nom amb el qual a França s'ha anomenat 'bourligrins'.

Les boles han tingut la fama d'ésser una practica pacifica. Però hom diu, que en 1792, una partida va acabar amb un resultat impressionant: 38 morts i 200 ferits. De fet, la gran massacra no es va produir per a una discussió al final de la partida. Els jugadors competien a prop d'un convent que tenia un dipòsit de municions i feien servir boles de canyó les quals varen produir una espurna que encenáguese la pols de pólvora.

A finals del segle XIX i a principis del XX, el joc provençal, es practica en tot el midi, en les places dels pobles, a l'ombra de les plataners. Els jugadors prenen una petita carrera per tirar les boles amb un cert impuls.

Fins a 1907 no neix el joc sense impuls. La veritable 'petanca'. El seu nom bé de l'expressió pieds tanqués' (`les ped tanco' en occità), és a dir junts.

Les rondalles populars narren que un gran jugadors de boles havia perdut les seves cames en un accident. El seu germà, que també era un gran jugador, al veure que es consumia en una cadira, va proposar-li una partida sense impuls, en un terreny més curt. Altres afirmen que un tal Jules Lenori, que sofria reumatisme articular que li impedia moure's, va tenir la idea de quedar-se immòbil a la línia de sortida.

Sigui qui sigui el seu inventor, la qüestió més important es la idea. La fórmula ha tingut èxit. I es va estendre molt ràpidament. En 1910, Ernest Pitiot organitza en la Cioat el primer concurs oficial. A patir d'aquell dia, la progressió no ha parat.

Quins són els principis d'aquesta petanca que atrau tant a grans i petits?
Aparentment és molt simple. S'ha de tirar una bola el més a prop possible d'un objectiu